dimecres, 7 d’octubre del 2009

DIARI SEGRE

Sembla que al final haurem de donar la raó al Sr. Carretero quan diu que el Sr. Montilla (tripartit) te comprats tots els diaris. Avui surt a la premsa que el conseller d'Agricultura Ramaderia i Pesca, Joaquim Llena, ha assegurat, a pregunta d'e-notícies, que la subvenció de 130.000 euros al diari 'Segre' "eren un seguit d'actuacions concretes vinculades amb el diari Segre i no sé per quin motiu va sortir de manera agrupada, quan hi havia des d'una actuació a la televisió fins a altres coses. Estaré encantat de fer-li arribar tot el que tinc respecte a aquest tema". Continua el conseller: "No és només una ajuda al diari Segre, també ajudem a altres mitjans que tenen relació amb el departament".


També cal dir honestament que en l'etapa de CiU al capdavant de la Generalitat  van intentar comprar els diaris. Deu ser una pràctica habitual dels governs per seguir enganyant als pobres ciutadans. Crec que en l'enmerdat mon de la política tot i val per poder seguir surant damunt d'aquesta gran merda


I qui no voldria ser "polític". Sou mínim de 65.000 euros, a més de portàtil, blackberry, peatges de franc,  viatges institucionals i tot allò que no sabem. I els pobres ciutadans: aturats, autònoms, pensionistes, etc. a passar amb 1.200,00 euros mensuals ( O MENYS), pagar peatges, amb un PC de 10 anys, amb un  mòbil  de franc aconseguit amb els punts, un cotxe amb més de 8 anys, etc...i patint una crisi.


Continuant amb el diari Segre, cal fer esment d'allò que tothom sap i que ningú o molt pocs s'atreveixen a dir: Segre és el mateix que dir Socialistes o potser estaria millor dit sociolistos. Això sí, que no faltin les subvencions, que els polítics passen però el diari (que no deixa de ser una empresa) ha de continuar sent una empresa que sigui rentable. Ara bé seria molt desitjable que a més de ser una empresa fos un diari net, independent i transparent.


Senyors i senyores del Segre, us demanem que no ens desinformeu o ens digueu mitjes veritats. Un diari o mitjà de comunicació adquereix una qualitat, quan aquest deixa de dependre d'unes mans alienes als mateix mitjà, i adquereix més qualitat quan manté l'ètica d'explicar les notícies sense publicitat subliminal ni partidista.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

ENMERDATS .

Comença el degoteig de "personalitats" que estan enredades en les xarxes del cas Millet. Avui per avui, cap dels partits polítics pot lliurar-se de persones que algún cop han esquitxat les sigles del partit que els aixopluga. De fet des de que l'home i la dona prenen consciència de poder, sempre hi ha hagut gent que ha volgut aprofitar-se del "bon" moment.

Informes inutils, que encarreguen tots els partits del govern de torn. Encarregats com si d'una "bola de vidre màgica" es tractés per veure futurs incerts i, pagats amb diners reals de la gent real. Tot i que la fiscalia ha demanat a la Generalitat que justifiqui l'encàrrec de diversos informes per part de diferents conselleries de l'Executiu català davant la sospita que podrien tenir una "dubtosa" utilitat, tinc dubtes, en que tot això acabi amb un no res.

El ministeri públic va acordar el maig passat, després d'una denúncia presentada pel sindicat de funcionaris Mans Netes, obrir diligències contra set consellers de la Generalitat per una presumpta malversació de fons en encarregar informes de dubtosa utilitat a persones afins a l'executiu.



Segons la denúncia, els dirigents implicats, pertanyents a PSC, ICV i ERC, els tres partits del Govern, haurien atorgat l'elaboració de 1.583 informes, per un valor no superior en la majoria dels casos a 12.000 euros cada un (per poder així eludir el concurs públic).

Els dirigents afectats són els d'Interior, Joan Saura; Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila; Agricultura, Joaquim Llena; Salut, Marina Geli; l'anterior conseller de Governació i Administracions Públiques, Joan Puigcercós; Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal; i Cultura, Joan Manuel Tresserras.

S'atansen eleccions i com gairebé sempre iniciaran una guerra bruta dels uns contra els altres, enmerdant-se fins al coll i els ciutadans hauren de decidir qui votar.

Després els polítics es pregunten el perquè la ciutadania ja n'esta fins al cap d'amunt de tots ells.