Aquest dijous, 30 d'abril de 2009 surt publicada una notícia, on un dirigent del Govern reivindica els Països Catalans: " Carles Macián, director del Consell Català de l'Esport, ha reivindicat els Països Catalans en l'acte de reconeixement oficial de Catalunya dins la Rugby League European Federation (RLEF).
Carles Macián, continua amb la seva, sense distingir entre els desitjos i la realitat: "El moviment esportiu és un moviment internacional que uneix a les persones, però en el nostre cas, a més a més, trenca unes fronteres que són absolutament artificials, que ens han separat als catalans del nord i als catalans del sud, i que per nosaltres aquesta frontera no hi és. Quan passem la ratlla de la Jonquera nosaltres continuem a casa".
Tinc entès, que el concepte de Països Catalans neix al segle XIX, o sigui que no te res a veure amb aquell maleït, però real, Tractat dels Pirineus del 1659, que va repartir el Principat de Catalunya entre els estats francès i espanyol.
Jo no sé si passada la Jonquera estic a casa o no, però el català brilla per la seva absència i tot està en francès. A València, més del mateix, els valencians que lluiten per conservar la llengua, són quatre. A Mallorca, ni Déu. A l'Alguer, vaig veure amb els meus propis ulls, que pràcticament ningú l'utilitza. A Andorra, no queden andorrans. I aquí a Catalunya són tres, els que volen mantenir un terme irreal, confús i que només vol exagerar la crua realitat.
Anem a pams. Defensem el que es nostre, o sigui CATALUNYA. Lluitem per la nostra plena sobirania, aconseguim la independència, (cosa que hem costa creure que els meus ulls ho puguin veure), i a partir d'aquí, Déu dirà.
Països Catalans? Desig més que realitat. Ara ens cal la INDEPENDÈNCIA. Som-hi.

Carles Macián, continua amb la seva, sense distingir entre els desitjos i la realitat: "El moviment esportiu és un moviment internacional que uneix a les persones, però en el nostre cas, a més a més, trenca unes fronteres que són absolutament artificials, que ens han separat als catalans del nord i als catalans del sud, i que per nosaltres aquesta frontera no hi és. Quan passem la ratlla de la Jonquera nosaltres continuem a casa".
Tinc entès, que el concepte de Països Catalans neix al segle XIX, o sigui que no te res a veure amb aquell maleït, però real, Tractat dels Pirineus del 1659, que va repartir el Principat de Catalunya entre els estats francès i espanyol.
Jo no sé si passada la Jonquera estic a casa o no, però el català brilla per la seva absència i tot està en francès. A València, més del mateix, els valencians que lluiten per conservar la llengua, són quatre. A Mallorca, ni Déu. A l'Alguer, vaig veure amb els meus propis ulls, que pràcticament ningú l'utilitza. A Andorra, no queden andorrans. I aquí a Catalunya són tres, els que volen mantenir un terme irreal, confús i que només vol exagerar la crua realitat.
Anem a pams. Defensem el que es nostre, o sigui CATALUNYA. Lluitem per la nostra plena sobirania, aconseguim la independència, (cosa que hem costa creure que els meus ulls ho puguin veure), i a partir d'aquí, Déu dirà.
Països Catalans? Desig més que realitat. Ara ens cal la INDEPENDÈNCIA. Som-hi.